eGolem

Vaig assistir a la projecció d’eGolem d’Eugeni Bonet amb l’esperança de reviure la sensació d’estranyesa que em va causar Lectures de Cirlot: sortir al carrer i que tot semblés un decorat de cartó pedra, com si la llum del capvespre i els fanals que ja estaven encesos obeïssin a la planificació d’un plató, com si els vianants fossin actors, com si fos possible sortir-ne per accedir a una realitat real. Però ahir a la nit plovia i una cosa tan banal com l’enuig de no tenir paraigües va diluir la impressió que la pel·lícula m’havia deixat. De vegades, el detall més insignificant impedeix que la imaginació s'enlairi.

eGolem és una obra en curs, inacabada i creixent, com en algunes versions de la llegenda, que fan créixer el gòlem fins que esdevé una amenaça monstruosa. Com la literatura, que creix desmesuradament en obres cada segon a tot el planeta, però amb la diferència que no representa cap amenaça i no cal la intervenció de cap cabalista per salvar-nos-en. El gòlem és un souvenir de Praga.

eGolem (fragmento) from Boneteria Digital on Vimeo.

eGolem comença amb un Jorge Luis Borges exacte explicant la Càbala

Llegamos a algo tan increíble como lo dicho hasta ahora. A algo que tiene que chocar a nuestra mente occidental (que choca a la mía), pero que es mi deber referir. Cuando pensamos en las palabras, pensamos históricamente que las palabras fueron en un principio sonido y que luego llegaron a ser letras. En cambio, en la cábala (que quiere decir "recepción", "tradición") se supone que las letras son anteriores; que las letras fueron los instrumentos de Dios, no las palabras significadas por las letras. Es como si se pensara que la escritura, contra toda experiencia, fue anterior a la dicción de las palabras. En tal caso, nada es casual en la Escritura: todo tiene que ser determinado. Por ejemplo, el número de las letras de cada versículo.

i recitant el seu poema «El Golem»:

El simulacro alzó los soñolientos
Párpados y vio formas y colores
Que no entendió, perdidos en rumores
Y ensayó temerosos movimientos.

Gradualmente se vio (como nosotros)
Aprisionado en esta red sonora
de Antes, Después, Ayer, Mientras, Ahora,
Derecha, Izquierda, Yo, Tú, Aquellos, Otros.

(El cabalista que ofició de numen
A la vasta criatura apodó Golem;
Estas verdades las refiere Scholem
En un docto lugar de su volumen.)

La veu i la prosa i el vers són suficients per imposar una atmosfera hipnòtica, narcòtica, de suspensió de la realitat, per mantenir l’interès en eGolem amb un després on Amos Gitai intervé amb un gest magistral

Amos Gitai on the Golem, 2006 from Boneteria Digital on Vimeo.

i un altre després ara ja amb fragments d’El gòlem de Meyrink recitats sobre collages d’imatges dels calls de Sefarad i Der Golem de Paul Wegener. I són les paraules Meyrink però sembla una confessió autobiogràfica d’Eugeni Bonet. Potser és poesia en imatges perquè l’apropiació de textos, de fotogrames expressionistes i de llocs esdevé una mena d’introspecció lírica i, per tant, un descobriment que cal publicar a una sala de projeccions. Hi penso i no ho sé.

Sé, però, que malgrat Jorge Luis Borges i Gerschom Scholem, als quals he llegit amb fascinació i reverència, malgrat Meyrink i els films expressionistes al voltant del gòlem, malgrat Amos Gitai, malgrat la càbala i les diferents sectes esotèriques jueves, malgrat el gòlem com a representació de l’amenaça de la tecnologia, de les criatures-màquina de l'home, malgrat el Gòlem com a souvenir de Praga, malgrat la idea que l’alè es similar al vent que mou coses inanimades i crea una il·lusió de vida, malgrat la dificultat de creure que eGolem sigui poesia encara que pugui ser poètic perquè hi ha lírica i ritme, repetició i variació, eGolem manté un enigma i un desig: el desig de resoldre l’enigma de la seva concepció. Que Eugeni Bonet no s’aturi aquí i faci créixer el seu monstre.

S’acaba la projecció. Molts assistents han desertat. Aplaudiments. Una atmosfera eGolem persisteix. Una estranyesa. Però plou.