dissabte, 14 de maig del 2011

La lògica de l'atzar medieval

D'esquerra a dreta, Tomàs Bernaus, Adrià Grandia, Tonatiuh Cortes i Dolors Miquel són els amos. 

Les batalles a ultrança s’han convertit en una mena de motiu recurrent de la meva Barcelona Poesia 2011: la lògica de l’atzar m’havia de menar a un recital que acabava amb una albada militar medieval. Em refereixo a la «Història oral de la poesia catalana: poetes medievals», ahir al vespre, al pati de l’Institut d’Estudis Catalans. Dolors Miquel recitava una selecció Cap home és visible, acompanyada per Tonatiuh Cortes a la flauta, Tomàs Bernaus a la percussió i Adrià Grandia a la viola de Roda. 

La veu de Dolors Miquel s’adiu amb la poesia burlesca, projecta complicitat amb l’auditori quan recita variacions de la malcasada, i també s’adiu amb la poesia amorosa, amb l’excel·lent interpretació de Roís de Corella o de Gilabert de Próixita. Però els «Enuigs» de Jordi de Sant Jordi van resultar confusos i potser demanaven l’energia cristal·lina d’un Casasses, i «Al punt que un neix» —la ferotge admonició religiosa de Pere March— potser demanava una veu més fosca, i per això perdia profunditat i semblava, més aviat, una reelaboració irònica. Val a dir que la selecció va ser molt valenta i que resulta difícil imaginar algú capaç d’encertar sempre el matís exacte entre tanta diversitat. 

La part musical va ser agradable i discreta. 

El recital va servir també per recordar-me que tinc pendent la lectura de Cap home és visible, un llibre que d’entrada em provocava un cert rebuig perquè adapta al català d’ara poemes escrits en català antic, en provençal o en el cataloccità d’un Jordi de Sant Jordi. Però poemes com «Els fets de Déu són obscurs» del Capellà de Bolquera m’han despertat la curiositat per esbrinar com resol determinades dificultats, i també perquè tota traducció és sempre una interpretació, i ara sospito que aquest llibre pot ser un bon pretext per retrobar-me amb la literatura medieval, que la tinc massa oblidada.

2 comentaris:

  1. El que jo sospito és que la rapsoda no és plat del teu gust, ni ho ha estat, ni ho serà.. Se't nota massa una certa incomoditat en lloar-la i una certa facilitat a criticar-la. Fins i tot el llibre et provocava un cert rebuig.. On anirem a parar!

    ResponElimina
  2. Jo, en canvi, sospito que si no hi ha adhesió incondicional no et val cap comentari. No m'incomoda gens elogiar la valentia de la selecció i l'encert a l'hora de recitar la major part dels poemes. El 'cert rebuig' és discutible, és clar: he llegit el Capellà de Bolquera, Ausiàs i Pere March, Gilabert de Próixita, etc. sense necessitat de traducció però la interpretació que Dolors Oller fa d'«Els fets de Déu són obscurs» m'ha mostrat que potser estic equivocat i que valdria la pena llegir de nou els clàssics amb la seva companyia.

    Admetre públicament que puc haver-me equivocat en els prejudicis sobre un llibre demostra, al contrari, que fins que no es tasta el plat és impossible saber-ne el gust.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina